dimecres, 19 de desembre de 2012

Montoro amenaça Catalunya amb l'ofec financer


El ministre d'Hisenda mostra clarament el que el govern espanyol pensa fer. Estan disposats al que sigui perquè el pacte CiU-ERC no els agrada. Aquest pacte comporta haver de fer menys retallades perquè proposen recaptar impostos als que més tenen (bancs, grans empreses, nuclears,etc.) i aconseguir ingressos per altres vies. Això no agrada a l'estat espanyol i pensa fer el possible per aturar aquestes propostes polítiques. Qualsevol estat del món donaria el que fos per tenir un govern regional que fa apostes per aconseguir ingressos i fer menys mal a la seva societat quan el país es troba en una immensa crisi econòmica. Les amenaces de Montoro no són altre cosa que els cops desesperats d'un govern en declivi, que surten cada vegada amb més força, contra la societat catalana. Ara i llavors direm prou.

dilluns, 17 de desembre de 2012

Lex iniusta non est lex

Lex iniusta non est lex. Frase vàlida per a l'imposició espanyola a partir del ministre Wert. La llei injusta no és una llei. Imposar el  castellà a les aules catalanes és fer política a base de cops de pal de cec. El camí cap a la justícia social és l'estat propi, i mentre encara no hem arribat no ens queda cap altre opció que ser forts i insubmisos. Davant la llei injusta no ens trobem davant una llei, sinó una imposició colonial. 

dilluns, 3 de desembre de 2012

Un model d’èxit: CDC+ERC+ICV

Les eleccions del 25N forcen a que cadascuna de les forces polítiques es posicioni. La davallada electoral de CiU allunya unió cap a postures més conservadores de les que va defensar durant la campanya electoral.

Existeix la possibilitat de trencament de disciplina de vot tal com demana la líder del partit popular als diputats d’unió a l’hora de la investidura de Mas. Aquest escenari deixaria a Mas sense els 13 escons d’unió, els quals per casualitats de la vida té iniciativa. Donats un escenari d’aquestes dimensions i després de les imposicions del ministre Wert, imposant la llengua catalana com a llengua optativa, i una negativa a la celebració d’un referèndum per part del govern central, s’hauria de posar en marxa el model d’èxit a l’eurocambra: el tripartit sobiranista d’ERC+CDC+ICV. Donar pas a la internacionalització del conflicte català a través dels eurodiputats catalans de convergència i iniciativa i l’eurodiputada gallega que representa a ERC. Possiblement davant d’aquesta situació la Comissió Europea tornaria a passar del tema en qüestió dient que és una qüestió interna. Per això, la declaració unilateral d’independència seria l’única opció per tal de sobreviure social-cultural-econòmicament. En cas que CiU opti per a que sigui ERC qui investeixi Mas com a president i li asseguri l’estabilitat diària, la presidenta popular ja ha deixat entreveure que el govern central posaria problemes per a que Catalunya pogués accedir als fons estatals d’inversió. És una forma de collar a CiU per tal que no tingui més remei que pactar amb el PP (probablement)  o amb el PSC (difícilment)  i rebaixar les pretensions sobiranistes de Catalunya. I aquest cop, sense res a canvi, ni un sistema de finançament que “sembli” millor, ni deixant de molestar per la qüestió del català a l’ensenyament, ni res de res.. en aquest cas tenen a la gallina d’ous d’or agafada pels ous, mai millor dit. Aquesta vegada poden collar a CiU únicament amb el tema econòmic ja que és l’únic que garanteix l’autonomia (ens poden intervenir quan vulguin per llei). Per tant, en una situació com aquesta on l’autonomia catalana perilla, el català com a llengua vehicular a l’ensenyament també, el futur dels joves, dels grans, i dels no tan grans perilla com mai, cal un acte de generositat per part de totes tres forces polítiques i fer ús de la seva majoria parlamentària per tal de dur a terme un acte de salvació: la independència. Llavors ja negociarem amb la UE i comunitat internacional quins són els passos que hem de seguir, a través dels eurodiputats que ens representen. Perquè si una cosa no ens poden treure (ja que cap llei ho diu) és la ciutadania europea, tal com va dir un informe del Parlament Britànic (els escocesos no sortirien de la UE ja que són ciutadans europeus, condició que no se’ls pot treure). Tot i això, vull pensar que els diputats i direcció d’unió, en un últim moment no faran una bajanada de tal magnitud. Però, cal més unitat que mai ens certs punts (llengua, per posar un exemple) per tal d’assegurar l’estabilitat i autonomia de Catalunya.

divendres, 12 d’octubre de 2012

Rectificar és de savis

La proximitat del 25 de novembre va configurant l'escenari que ens trobarem després de les eleccions. En aquest cas veiem els posicionaments dels diferents partits. El PSC cau en picat i amb la sortida d'Ernest Maragall s'evidència la sortida del corrent catalanista que tants bons resultats havia donat al partit després de veures arraconat pel braç dur del mateix PSOE. És d'admirar l'acció de Joan Laporta. No presentar-se perquè sap la dificultat d'obtenir representació i divisió del vot independentista. Per tant, és d'admirar la petició de vot cap a CiU i ERC, les dues forces més ben posicionades que defensaran l'assoliment de l'estat propi. No s'entén la posició de Reagrupament. Crec que rectificar és de savis, i Joan Carretero ho hauria de fer. Sobretot pel fet que està dins de dues coalicions amb ERC, al congrés i ajuntament de Barcelona. Si defensen la transversalitat, el més coherent seria demanar el vot pet CIU i ERC tal com fa Democràcia Catalana. Una majoria de CiU pot acabar diluïnt la transició nacional, però si depèn d'ERC ens podem assegurar que la federació nacionalista no tindrà més remei que seguir endavant sense el joc del peix que es mossega la cua. 

diumenge, 29 de juliol de 2012

El circ espanyol

Hi ha un circ instal·lat de forma permanent a Catalunya des de fa gairebé 300 anys. Un circ que cobra l’entrada més cara que ens puguem imaginar.

Aquest és el circ espanyol. Un circ on bona part de la classe política catalana ens obliga a anar-hi i pagar una entrada que ens deixa gairebé escurats. La funció que interpreta aquest circ és la de l’encaix amb l’estat espanyol. Obligats a entendre’ns vulguem o no. Aquest circ, però, es suporta a través d’unes cordes que mai s’han renovat i que es troben en un estat deplorable. S’han tensat tant que estan a punt de trencar-se. El president Mas té a les seves mans l’oportunitat de fer virar el vaixell català i emportar-se tots els catalans obligats a veure les tristes funcions d’aquest circ. Pot passar a la història com un gran president a qui tots recordarem per la seva valentia al defensar Catalunya davant el més que previsible xoc de trens un cop arribi la negativa “oficial” al pacte fiscal català. Aquest xoc de trens ha de ser en pocs mesos ja que sinó l’estat espanyol ens pot acabar enfonsant amb ella mateixa. Tot apunta que possiblement cap al setembre hagi de demanar un rescat financer sencer ja que els mercats internacionals no confien gens ni amb el país, ni amb la seva gestió, i el munt d’incompliments internacionals que duen a terme. Ens cal un estat propi per actuar des de la responsabilitat i la fermesa de construir un futur per nosaltres i pels que venen darrere. Un estat que seriós on defensarem que no hi hagi cap fugida de cervells perquè no tenen més remei que marxar. Un estat que defensarà l’estat del benestar i apostarà per construir una societat encara més cohesionada. En definitiva, un estat pioner, com sempre hem estat.   

dimecres, 18 de juliol de 2012

Un estat sense cultura

Quan Europa imposa retallades no fixa per on s’ha de passar la tisora. Per on passar-la ja se’n ocupa un govern de “centredreta” amb tics (que no pot amagar) que el fan tirar massa cap a la dreta.

Sectors de la cultura es veuran greument afectats ja que pujaran l’IVA l’1 de setembre del 8% al 21%. Tot això farà encarir el preu del cinema, museus, teatre, concerts fins a un 13%. El preu dels llibres en format paper, per sort, es manté amb al 4% l’IVA. El greu afectat serà el llibre en format digital, el que també s’incrementa fins al 21%. Un govern que no té el que s’ha de tenir per retallar en defensa i que ataca al poble pujant els impostos indirectes, només se’l pot qualificar de covard. Catalunya necessita donar un cop sobre la taula i dir prou. Catalunya no es pot permetre, sota cap circumstància, posar barres a la població per tal d’accedir  a la cultura. No és només l’espoli fiscal, tot i que sigui un gran motiu de pes, el que condicioni la transició nacional cap a l’estat propi. Darrere aquest pas hi ha la dignitat d’una nació què vol i necessita prendre les decisions amb plena autonomia. Només així garantirem el futur de tota la ciutadania. Cap a l’estat propi, però ja!

dijous, 31 de maig de 2012

#sjálfstæði




En qüestió de poc temps l’etiqueta #sjálfstæði ha arribat a ser TT mundial en el primer lloc a Twitter. El poble demostra constantment que aquest és un procés que no es pot aturar.
El problema arriba quan aquestes peticions es traslladen a la classe política, qui sempre va a una distància sorprenentment enorme darrere del poble. El temps ens cau a sobre i la solució és senzilla: #sjálfstæði; i no sols el pes del temps, què és poc i limitat, ens cau a sobre, sinó que el factor econòmic colla, i encara escurça més el poc temps que ens queda. Viure, o intentar-ho, en un estat que oprimeix, que no t’entén, i que per tant t’exigeix que siguis igual a ell és impossible. Un estat que es troba en fallida econòmica i social. Econòmica perquè la despesa excessiu de diners per construir a territoris per sobre de les seves possibilitats l’ha portat a un endeutament enorme; uns dèficits ocults i maquillats; una prima de risc i una borsa en caiguda lliure que posa en risc els llocs de treballs de milions de persones. Social perquè no existeix cap cohesió inter-territorial ja que s’exigeix que tots i cadascun dels territoris han de ser espanyols, o no seran; perquè ni més de 30 anys de “democràcia” han servit per acceptar la diversitat cultural, lingüística i nacional de l’estat.
La solució és fàcil i alhora complicada ja que tota acció sempre comporta un risc. Però seguint només la lògica caldria veure quants estats que s’han independitzat han tornat després a tornar-se a unir. Quants? La solució és senzilla: #sjálfstæði; només cal fermesa i voluntat, el poble, com sempre, és lluitador, treballador, tenaç, creatiu, i alegre, combinacions que en els moments de més glòria ens han fet universals.